S’espera que la síntesi de superplàstics de policarboxilat que utilitzin biologia sintètica tingui com a resultat una preparació més verda amb menors emissions de carboni.
Si bé els mètodes convencionals es basen en els pinsos basats en el petroli, la biologia sintètica pot reduir el consum d’energia fòssil mitjançant l’ús del metabolisme microbià de recursos renovables com els sucres per sintetitzar monòmers d’èter policarboxilat. Per exemple, modificar les soques E. coli o llevats per generar precursors d’àcid policarboxílic a través de la via de glicòlisi, seguida de polimerització catalitzada per enzims, podria reduir teòricament la petjada de carboni en un 30%-50%.
Tanmateix, els reptes són: 1. L’eficiència de la síntesi microbiana és baixa i cal optimitzar la via metabòlica per augmentar el rendiment;
2. El grau de polimerització dels monòmers basats en bio és difícil de controlar, cosa que pot afectar el rendiment dels agents reductors de l’aigua;
3. El cost és encara superior al de la ruta petroquímica. Si aquests colls d’ampolla es trenquen i es combinen amb l’alimentació d’energia neta, aquesta tecnologia pot convertir -se en un camí important per descarbonitzar la indústria d’agents que redueix l’aigua.
